Els temps no cura les ferides. Sota aquesta contrarietat s’amaga l’essència de ‘Mystic River’. Aquesta pel·lícula, dirigida per Clint Eastwood l’any 2003, és una de les obres mestres del cinema del segle XXI. D’argument obscur, familiar i policíac, tres nens d’un suburbi de Boston uneixen les seves vides al cap de molts anys com a conseqüència d’un tràgic succés relacionat amb un fet encara més deplorable que va passar a la seva infància.
He de confessar, abans de res, que vaig mirar la pel·lícula abans del llibre. Com el film em va apassionar, em vaig interessar per la novel·la de Dennis Lehane i la vaig llegir. En tots dos casos, vaig trobar un ambient perfectament construït per a la ocasió. Viure en un suburbi nord-americà és sinònim de perill, risc, tristesa... I això es veu perfectament reflectit a ‘Mystic River’. Potser, fins i tot, m’atreviria a dir que aquest ambient està una mica més carregat al llibre, per allò de no tenir visualment a davant actors de la talla de Sean Penn, Kevin Bacon o Tim Robbins que, tot i fer una interpretació molt propera a l’excel·lència, li donen un inevitable toc de glamur al film.
Volia comentar també el cas de Robbins. Ell interpreta el paper de Dave, el nen que de petit és segrestat i abusat per uns violadors i que, de gran, mata la filla de Jimmy (Sean Penn). Aquí veig una gran diferència entre el llibre i la pel·lícula. Crec que el Dave del film està preparat per ser una persona freda, distant, amb el record inesborrable d’aquell fet i sense sentiments. En canvi, el Dave sinistre del llibre està instal·lat en una permanent tristesa que l’aboca, fins i tot, a un principi de perturbació.
Tot i així, tant en un cas com l’altre és digne de remarcar el bon final que tots dos aconsegueixen crear. Et fa formar una barreja de sentiments; entre el bon regust de boca i un toc amarg, entre un punt d’alegria, un altre de manca de compassió, i un altre de ràbia. Tota una obra d’art, ‘Mystic River’.
