El futbol és cultura

O almenys així ho vull entrendre jo. Ho definiré explicant un exemple que vaig viure fa unes setmanes. Vaig tenir la sort de poder presenciar en directe a l'estadi de Cornellà-El Prat un partit de lliga entre el RCD Espanyol i l'Athletic Club de Bilbao. I dic sort, en aquest cas, perquè quan veus un partit de futbol en qualitat d'espectador neutral (jo tinc el cor dividit entre el Centre d'Esports Sabadell i el FC Barcelona, res d'anti-periquismes) te n'adones realment de la magnitud que té aquest esport i la cultura que arrossega.

Cert és que sota cada escut, sota cada afició, s'amaguen uns valors culturals que fan únic aquella entitat i tot allò que l'envolta. És com una cultura pròpia dins de la cultura general futbolística. Cada bona acció, com en qualsevol obra, es celebra i cada acció incorrecta té la desaprovació de l'espectador. En aquella ocasió, he de dir que preferia que guanyés l'Athletic però per això no em privava d'admirar qualsevol aspecte de l'equip rival. És més. Crec que forma part de la cultura la manera com anima l'afició local al seu equip, sense deixar de donar-li suport en cap moment. Arribar a l'estadi, aquell ambient de futbol que es respira, tot es especial i particular.

PD: És de total obligació anar al camp de l'Espanyol, tenir un petit record per Dani Jarque i aplaudir al minut 21. Pell de gallina.